La cosa està clara

Ara que arriba el bon temps i la calor, pocs beuratges són tan eficaços i populars per apagar la set com la cervesa amb llimonada. La combinació d’un element amarg i refrescant amb un altre de dolç i cítric dona lloc a una beguda lleugera, suau i molt apreciada, especialment quan la temperatura puja i la gana encara no ha aparegut. Ara bé, si una cosa queda clara (i mai més ben dit), és que la manera com en diem varia tant com els paisatges del territori.

Mentre que a moltes zones de Catalunya —com ara el Camp de Tarragona i les Terres de Ponent— aquesta barreja es coneix com a xampú, a Barcelona i Girona és habitual reservar el nom de clara per a la cervesa amb gasosa. Aquesta distinció no és menor: de fet, és tan rellevant que sovint cal precisar allò que per a un és obvi. No és estrany haver de dir «una clara, però amb llimonada», per evitar malentesos quan un es desplaça. Un sondeig realitzat a la xarxa social X confirma aquesta distribució dialectal: xampú predomina al sud i a Ponent; clara, amb matisos, a les zones metropolitanes.

Aquesta denominació (xampú) és especialment habitual al sud de Catalunya i a les comarques del nord del País Valencià, com ara Castelló, tot i que tampoc és estranya a la ciutat de València. Ara bé, si es baixa més cap al sud, la cosa es complica. A Alacant, segons qui i segons com, la conversa sobre com s’anomena aquesta barreja podria acabar, si no a cops de puny, amb una discussió més aviat apassionada.

A les Illes Balears, actualment, aquesta beguda és coneguda majoritàriament com a shandy, influència directa del boom turístic que es va produir a finals dels anys seixanta. Amb l’arribada massiva de visitants del Regne Unit i d’altres països d’Europa central, molts noms propis del món de l’hosteleria es van adaptar als gustos i al lèxic dels turistes. Tanmateix, abans d’aquesta globalització lingüística, era habitual que a les illes es fes servir el terme barrejat —literalment, ‘mesclat’ en mallorquí— per referir-se a la mateixa combinació. Aquest fenomen de substitució lèxica, en favor d’un mot d’origen anglès, també es detecta —encara que en menor mesura— en algunes zones d’Andalusia.

Aquest procés d’adopció terminològica no és exclusiu de l’àmbit català o balear. A Madrid, per exemple, demanar una clara pot portar sorpreses si no es concreta amb quin refresc es vol barrejar la cervesa. El més prudent és especificar clara con limón, si es vol evitar una versió massa dolça o aigualida. A l’àmbit francès, la cervesa amb llimonada rep el nom de panaché, mot que significa literalment ‘barreja’, i que s’ha adoptat també en etiquetes comercials. A l’Anglaterra, la versió equivalent és el shandy, mentre que a Alemanya es coneix com a Radler —paraula que vol dir ‘ciclista’— perquè la combinació va néixer, segons la tradició, l’any 1922 en un bar bavarès on s’hi aturaven sovint grups de ciclistes. Més sorprenents són les denominacions de Navarra i el País Basc: allà, aquesta beguda es coneix com a lejía i pika, respectivament. En el cas navarrès, l’ús d’un mot tan extrem com ‘lleixiu’ sembla tenir una càrrega clarament irònica, probablement nascuda en contextos populars o juvenils.

I si tot això us sembla complicat, no patiu. Jo, que sóc del Camp de Tarragona, en dic xampú i no em rento els cabells amb cervesa. Només cal tenir clar que, segons on siguis, demanar una clara pot deixar-te més confós que refrescat. Així que, si vols anar a la segura, demana-la com qui explica una recepta: «Una cervesa, amb llimonada. I si pot ser ben freda, millor.» La cosa, ara sí, està clara.